VIVÈNCIES

Aquestes vivències personal parteixen de les tres primeres línies del tercer capítol de NO EM DIC LAURA.


Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí la infantesa, bé ens adonàvem a través de les clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.



La mare treballava de sol a sol fent feines per les cases, els dies feiners i festius. De les cases on treballava portava tot el que els amos no volien : sabates, abrics, jerseis… Nosaltres ho aprofitàvem tot, sense mirar si era roba de noi o de noia, el més important, sobretot, a l’hivern, era posar-se a sobre quelcom que ens protegís del fred.
De tant en tant, algun dia festiu, si la mare no treballava, anàvem al poble d’on portàvem alguns queviures que ens donava la família. La festa quedava aigualida quan passàvem per davant del burot, perquè ens ho podia requisar tot. A mi el burot em feia molta por, tanta! que em robava bona part de l’alegria que em produïa a anar al poble. Durant el dia, quan recordava que en tornar hauria de passar per davant de la caseta del burot, se’m feia un nus a l’estómac insuportable. De les meves pors i dolors d’estómac, mai n’hi vaig parlar a la mare quan, en baixar del tren, ens entaforava a les butxaques, a la meva germana i a mi, alguna petita cosa de menjar, amb l’esperança que el burot no la veies. Jo al burot mai li mirava la cara, per mi va ser sempre un home sense rostre, pensava que si jo no el mirava, ell tampoc no em veuria.