SANDÀLIES D'ESCUMA

On ens portaran aquestes sandàlies?

A mi ja m’han portat, sense quasi ni buscar-ho, a un resum fet pel IES CENDRASSOS de Figueres. Prou recordo que la Dolors ens va advertir que només llegíssim els dos primers capítols. Però la meva transgressió no invalidarà la feina a fer, ja que cada nova lectura suposa emprendre un camí desconegut, ple d’aventures alienes i personals.

ASSOCIACIONS

il·lustració de Francina Gili



M’he permès fer ús de la pintura de la Francina,en acabar la lectura del Quadern d’Aram, per dues raons: perquè m’agrada i perquè s’assembla molt a la casa que descriu la Maria Àngels Anglada de l’illa de Simi.

Per altra banda, mentre he anat llegit el Quadern d’Aram, on la Maria Àngels Anglada expressa valors, qualitats i sentiments, amb tanta senzillesa, m’he sentit molt a prop de Joan Salvat-Papasseit. És per això que vull acabar aquesta lectura amb aquestes dues estrofes del seu poema.

LA CASA QUE JO VULL.

La casa que jo vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí,
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

ENTRE SERRALADES

L'alzina d'ALFOU
fotografia D.Cerdanya



La vella alzina encimbellada a la serra, sola, arrelada a peu de camí, talaia
de la contrada, guaita l’entorn.

Al Nord, saluda al pare Montseny que la protegeix dels freds del Pirineu.

A Migdia, contempla la plana amb tristesa, perquè cada dia n’hi roben un tros.

A Llevant, es dol que les serralades de marina no li deixin admirar la bellesa de la mar.

A l’Oest, mentre Montserrat és tot en foc, acull feliç els estols d’ocells que s’ajoquen a les seves branques.

QUADERN DE LA SETMANA

Fotografia: D.Cerdanya



Ocell mimètic
arraulit a la branca
com una fulla.




Matiner i tronera, quan l’alba ix ja cerca menjar entre les branques d’arbustos i matolls, i quan el crepúscle enfosqueix el món amb els seus vels negres, ell encara busca insectes per omplir el pap.

És un ocell menut, bellugadis, amb una vistosa condecoració roja al pit que llueix amb molt d’orgull.

Tinc ben identificat el seu cant i sóc feliç quan estic feinejant per la terrassa, en aquestes hores silents del dia, i ell m’acompanya amb el seu piular afamat.

Un plat amb engrunes de pa em permet contemplar-lo a pleret, amagada darrera de la persiana.

Sembla un moixó mansoi, però té una distància de seguretat que mai m’ha permès traspassar.