Fotografia: D.Cerdanya
Ocell mimètic
arraulit a la branca
com una fulla.
Matiner i tronera, quan l’alba ix ja cerca menjar entre les branques d’arbustos i matolls, i quan el crepúscle enfosqueix el món amb els seus vels negres, ell encara busca insectes per omplir el pap.
És un ocell menut, bellugadis, amb una vistosa condecoració roja al pit que llueix amb molt d’orgull.
Tinc ben identificat el seu cant i sóc feliç quan estic feinejant per la terrassa, en aquestes hores silents del dia, i ell m’acompanya amb el seu piular afamat.
Un plat amb engrunes de pa em permet contemplar-lo a pleret, amagada darrera de la persiana.
Sembla un moixó mansoi, però té una distància de seguretat que mai m’ha permès traspassar.
Què bonic es aquest ocell menut, com un moxó,Roser
ResponEliminaQuina bona descripció de l’ocell! Jo també tinc una merla que es passeja pel meu jardí.
ResponEliminaRaimunda
MIS PENSAMIENTOS. MERCÉ CARDONA. Dice, que bello escrito, ¿cada cuando publias,? yo lo hago una vez por semna, me alegra que te guste....
ResponEliminaTe seguiré. Besosssssssssssssssss