PER TERRES DE CASTELLA

Feia una colla de dies que vivia en aquella petita ciutat, però com que sóc de mena despistada i la ciutat havia crescut d’una manera caòtica, em costava orientar-me. Vaig haver de situar punts concrets per moure-m’hi amb seguretat. El riu, el castell que sobresortia sobre un petit tossal i la col•legiata, van ser els punts que em van servir per conèixer tots els indrets més anomenats i no perdrem pels seus intricats carrerons.

Ciutat d’origen preromà, a més de set-cents metres sobre el nivell de mar, bressol de la història castellana, rica amb interessants museus, esglésies i convents, per on han passat grans figures literàries com: Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu. El paisatge dominat per suaus ondulacions és fonamentalment cerealístic, esquitxat de pinedes amb el sòl sorrenc, per on és fàcil poder contemplar el vol de grans aus rapinyaires, cigonyes i, si la sort t’acompanya, alguna de les escasses avitardes que viuen en aquest entorn.

TRENCAMENT

fotografia: D.Cerdanya





Al temps que els crisantems començaven a florir, la tardor que vaig complir deu anys, vaig anar-me`n d’aquella casa. Sense ser massa conscient de les causes adverses que me’n allunyaven, el meu esguard sol acariciava tot allò que durant uns anys m’havia fet feliç. Deia adéu als plàtans que ombrejaven l’era on passaven llargues estones al temps de la calor. Al jardí que, a peu de porta, cuidaven la meva germana i jo amb devoció. Al bosc on a finals d’hivern els violers estenien la seva catifa de color. I, el més dolorós: dir adéu aquell companys de jocs, el Valent, el gos manyac de pèl negre i sedós, que mai més tornaria a veure.

CONFRONTANT DEESSES I FLORS

Neix Afrodita
en escumes marines.

No pas la rosa,

que ix cerclada d'espines
i de les flors és reina

TEMPESTA D'ESTIU

Tempesta d'estiu sobre Irati
Fotografia D. Cerdanya



Aquell amor platònic va néixer amb un gran desassossec. Un diumenge en sortir de missa, com que combregàvem en dejú, per fer-me passar la gana vaig entrar al forn de davant de l’església a comprar-me un llonguet. El dependent que em va atendre va pertorbar el meu món interior, no me’l podia treure del cap. Des d’aquell dia quan la mare m’envia a buscar el pa, malgrat saber el sermó que m’esperava quan tornaria a casa, anava corren com una daina a aquell forn llunyà, per poder-lo veure. Mai ens vam dir més que aquestes paraules:

- Què vols?
- Una barra de mig.

Aquest desfici es va esvair com s’esvaeix una tempesta d’estiu. I, encara que vaig seguir molts temps ignorant els canvis propis de l’adolescència, quelcom dins meu havia canviat.

MIRANT ENRERA

fotografia: D.Cerdanya


Els records que tinc dels avis són tots emmanllevats ja que vam morir abans que jo pogués guardar-ne record. Tot el que en sé m’ho han explicat els pares.

Tots els meus avantpassat són de Montesquiu, per aquesta raó els terrenys que cultivem pertanyen a la jurisdicció de la Baronia de Vallbona. A vegades quan al pare va al monestir amb el carro carregat, amb portadores de raïms, sacs de blat, d’olives, d’ametlles, jo l’acompanyo. La plaça on el pare descarrega està rodejada de cases on treballen, ferrers, fusters, terrissaires, boters, picapedres. Mentre el pare descarrega jo faig un tom per la plaça. M’agrada contemplar com fa espurnejar les pedres el picapedrer amb el mall, com dona forma a les gerres el terrisser, com fa anar la manxa un vailet, que no és pas més gran que jo, a cal ferrer. Però el que més m’agrada és contemplar com ferren els cavalls. Quan ferren els cavalls, potser perquè els hi fan mal, a vegades tiren guitzes, aleshores sempre hi ha qui m’escridassa: “ mossa, fuig d’aquí que encara prendràs mal!” Quan el pare ha descarregat tornem cap a casa.

Si bé em manquen records personal dels avis, de l’àvia materna me n’ha quedat un record material preciós. L’àvia, que es deia Josefa, quan tenia nou anys, una vídua benestant del poble se la va emportar amb ella al monestir com a minyona. L’àvia, segons explica la mare, era molt eixerida i al monestir va aprendre a brodar la roba d’ús personal de la senyora. Quan l’àvia es va casar va brodar l’aixovar que va aportar al matrimoni. D’aquest aixovar ha quedat a casa un llençol de lli, amb unes inicials precioses. La mare el guarda amb molta cura perquè el pas del temps el va deteriorant.