Magnolia

Ensangonada

la magnolia llença

la seva grana.

VIOLES DE BOSC

El meu cor vaga
per camins de violes
envellutades.

VIVÈNCIES

Aquestes vivències personal parteixen de les tres primeres línies del tercer capítol de NO EM DIC LAURA.


Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí la infantesa, bé ens adonàvem a través de les clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.



La mare treballava de sol a sol fent feines per les cases, els dies feiners i festius. De les cases on treballava portava tot el que els amos no volien : sabates, abrics, jerseis… Nosaltres ho aprofitàvem tot, sense mirar si era roba de noi o de noia, el més important, sobretot, a l’hivern, era posar-se a sobre quelcom que ens protegís del fred.
De tant en tant, algun dia festiu, si la mare no treballava, anàvem al poble d’on portàvem alguns queviures que ens donava la família. La festa quedava aigualida quan passàvem per davant del burot, perquè ens ho podia requisar tot. A mi el burot em feia molta por, tanta! que em robava bona part de l’alegria que em produïa a anar al poble. Durant el dia, quan recordava que en tornar hauria de passar per davant de la caseta del burot, se’m feia un nus a l’estómac insuportable. De les meves pors i dolors d’estómac, mai n’hi vaig parlar a la mare quan, en baixar del tren, ens entaforava a les butxaques, a la meva germana i a mi, alguna petita cosa de menjar, amb l’esperança que el burot no la veies. Jo al burot mai li mirava la cara, per mi va ser sempre un home sense rostre, pensava que si jo no el mirava, ell tampoc no em veuria.

BLAT

El blat oneja

empès per la ventada,

brogit de vida.

Missatge d'esperança

són tes verdes espigues.



Tanka inspirada en la descrpció que fa de la plana de Vic en el capítol tercer de NO EN DIC LAURA.

L' ALTRA VIDA

Fotografia D.Cerdanya




La mare sempre havia estat una dona molt assenyada i malgrat la seva edat es mantenia independent i activa. Per això, quan aquella frase és va posar de moda en les seves converses, no hi vaig donar importància, sobretot, perquè li atribuïa un significat que, amb el temps, vaig poder comprovar que era fals.

Recordo el dia que la vaig sentir per primera vegada. En treure’s el davantal se li va trencar una cadeneta, que jo sempre li havia vista al coll, amb una medalla de la Mare de Déu de Montserrat.

-Mare qui te la va regalar aquesta medalla i aquesta cadeneta?
-No ho recordo, perquè la tinc de l’altra vida.

Jo vaig pensar que altra vida feia referència a aquella etapa de la seva infància que, segons les seves explicacions, havia estat molt difícil.

Un altra dia, quan al meu fill de set anys va sentir-la cantant una cançó que ell havia aprés aquell curs a l’escola, li va preguntar:
-Àvia on vas aprendre aquesta cançó?
-Ui! fa molt temps que la sé, perquè ja la cantava a l’altra vida.

Aquesta resposta sovintejava tant que, a la fi, vaig intentar esbrinar que volia dir quan parlava de l’altra vida.

Convençuda, em va explicar que tots vivim més d’una vida i que ella ja n’havia viscut una, de la qual havia heretat molts coneixements i, fins i tot, petits objectes personals.




Cabòria inventada basada en l'exposada pel senyor Campdelacreu en el segon capítol de NO EM DIC LAURA.

MARIA ÀNGELS ANGLADA

ENCURIOSIDA ENTRO AL MÓN DE MARIA ÀNGELS ANGLADA
(Vic 1930-Figueres 1999)
Autora que no coneixia.



RECORDS D'INFÀNCIA



Els records d'infància del primer capítol de (NO EM DIC LAURA) em recorden fets semblants viscuts quan jo era petita.

Plaça del Comerç
Sant Andreu



Quan es celebren aniversaris de fets social i polítics ocorreguts en anys de la meva infantesa i adolescència, a la ment m’afloren records nuvolosos, dels quals no en tinc consciència exacte.

La veu interior em diu: sí això tu ho has viscut com pot ser que ho hagis oblidat?

No me’n he oblidat, és que van passar pel meu costat sense adornar-me’n.

En nombroses ocasions he responsabilitzat a les persones grans que m’envoltaven per no haver-me ajudat a valorar esdeveniments que, al llarg del temps van ser tant importants, per sortir de la foscor la postguerra.

Aleshores, la lluita per sobreviure omplia la ment i l’esperit dels que tenien cura de nosaltres.

Malgrat tot, un fet ha quedat gravat a la meva memòria i mai l’he oblidat.

Després de la guerra, al meu carrer ningú tenia ràdio, però de manera misteriosa, sovint corrien noticies en veu baixa d’algun oient nocturn. Així va ser com ens va arribar a la canalla del meu carrer la noticia de la fi de la Segona Guerra Mundial. Tot seguit vam començar a córrer pel barri, trucant per totes les portes escampant la notícia.

Aquelles corredisses pel barri han quedat registrades en la meva ment com una de les vivències més importants de la meva infància.