LLEGIR I ESCRIURE

Amb NO EM DIC LAURA, QUADERN D’ARAM i SANDALIES D’ESCUMA de MARIA ÀNGELS ANGLADA he anat molt lluny en l’espai i en el temps. He descobert una autora que no coneixia. He aprofundit en la poesia d’alguns poetes de casa nostra que, si bé ja coneixia, encara n’ignorava molt. He descobert al poeta armeni Daniel Varujan.

Com cada curs, les classes han estat molt amenes. La mestra, com sempre, excel·lent. Les companyes i companys molt amables. Les activitats molt interessants.

Llegint i escrivint, hem entrat en el nostre propi món interior que, en fer-se públic, ens ha enriquit a tots.

Gràcies a tothom. Que tingueu un bon estiu.

PREGÀRIA

Mare de Déu de la Gleva
que amb amor mireu la plana,
feu que la vostra mirada amorosa
arribi molt més enllà de la plana.

HEURA

Persistent símbol
d'uns temps que se'ns escapa.
Al cel enlaires
els records que guarden
les teves verdes fulles.

Fotografia: Jossie

LA XARXA

Aigüestortes

Vet aquí que, en la meva curta estada per la Vall de Boí, a la revista El Portarró, que edita El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, he llegit una entrevista a un cartògraf de la zona, nat l’any 1927, que entre altres moltes coses que explica, recorda que el seu padrí, li parlava d’ un capellà que pujava sovint a la vall perquè li agradaven molt les muntanyes. Ell creu que es referia a Mossèn Cinto Verdaguer.

Inconscientment aquesta entrevista m’ha recordar la frase que sovint diu la Dolors, “treballar en xarxa”.

Després de seguir la trajectòria literària i humana de la Maria Àngels Anglada. I en aquest anar i venir de la Maria Àngels a Mossèn Cinto, m’adono que la Maria Àngels i Mossèn Cinto són dos personatges enxarxats. Molt més enllà dels aspectes conceptuals literaris, ho són pels sentiments que expressen, per les situacions que defensen i per l'admiració i gratitud que manifesten per la mare Terra.

SANT JORDI

Lluu per Sant Jordi
en sembrats la rosella
molt riallera.

fotografia: D. Cerdanya

EPÌLEG

En començar la lectura de SANDÀLIES D'ESCUMA de MARIA ÀNGELS ANGLADA, pensava que unes sandàlies tan fràgils no em podien portar pas massa lluny. Al final de la lectura m'adono que, gràcies a l'argument de l'obra, m'han conduït més lluny del que esperava, i, sobretot, m'han permès gaudir d'unes descripcions poètiques encisadores.

Els darrers dies,

infància i vellesa
tanquen el cercle.

BIBLIOTECA ESCOLAR

En aquella visita ens havien amagat la biblioteca deliberadament. Jo discretament hi vaig entrar sense que la guia se’n adonés. La desolació que presentava la biblioteca de la meva infància era inenarrable. La pols ho cobria tot, llibres apilats per tots els recons, taules arraconades, cadires apilades. En cert sentit, però, jo em retrobava asseguda en el meu lloc preferit. Una taula enfront d’un finestral que donava a un pati interior, que les clívies l’omplien de verdor tot l’any i de color a la primavera. Els meus oïdes escoltaven la veu suau i càlida de la Francesca aconsellant-me el millor llibre per llegir. Sentia el ressò de les lectures col•lectives que la Francesca organitzava un dia a la setmana per a totes les noies i nois interessats. Em veia omplint la fitxa, en acabar una lectura, on deixava la meva opinió.
De sobte, es va presentar la guia un xic disgustada per la meva transgressió, jo li vaig preguntar el perquè d’aquella desolació. Una breu resposta m’ho va aclarir: les limitacions econòmics no permetien mantenir oberta la biblioteca escolar.

BOSCOS ABANDONATS

Camí al Tagamanet
fotografia: D.Cerdanya


Sovint els records poden ser enganyosos i portar-nos per camins equivocats, perquè mentalment els adornem d’acord amb l’estat d’ànim del moment que els vam viure.

Aquesta reflexió ve a tomb del que em va passar un dia que deixant-me portar pel crit interior dels records, em vaig endinsar per un corriol pel mig del bosc. Després de caminar uns vints minuts ja em vaig adonar que records i realitat no eren pas la mateixa cosa. Les aigües havien convertit el corriol en una torrentera. Les ventades havien abatut pins, roures i alzines que em barraven els pas. A mida que avançava els arços els aranyoners, els esverces i les argelagues s’havien fet els amos del camí, obligant-me a lluitar amb les seves punxes, i, com si jo no fos la Dolors amiga de la natura,la noia que li agradava passejar pels boscos, em vaig espantar perquè no podia lluitar contra tanta malesa. Les esgarrinxades van tardar dies en curar-se, però la pena interior encara no s’ha m’ha curat.

Com pot ser que el bosc, un element natural que en el passat va ser un gran aliat dels homes, avui estigui tan abandonat!

SIMBOLISMES

fotografia: D. Cerdanya




Per Ponent fugen les llums,
Per Llevant neix un nou dia.

Per Ponent creixen les ombres,
Per Llevant s'alça la vida.

És Llevant temps de vivències,
Es Ponent temps de fugida.

Gaudim del temps de Llevant,
Oblidem les negres ombres.




Recordant a una amiga que va
fugir al món de les ombres
el 10-3-2011

UN PALAU DE COLORS

Pintura: Joana González



Un raig de sol obria una clariana entre la boira espessa il•luminant un palau de colors. Els verds es diversificaven en una immensitat de tons per on l’or guspirejava. Els blaus nítids es barrejaven amb els obscurs. Els roses suaus alternaven entre els més pujats de to. Els blancs eren immaculats. Però qui obria les portes del palau que s’albirava era el lila intens de les petites i humils violes.

ELS TRES TOMBS

Quan el món era tan petit com el barri en el què vivíem, quan per anar a la plaça Catalunya dèiem anar Barcelona, ELS TRES TOMBS era un homenatge real a aquells animals que ens ajudaven en les tasques quotidianes. En aquells anys al meu barri, Sant Andreu, encara estava rodejat de camps de conreu i de masies, per això els animals de càrrega eren molt valorats, no només ells, sinó tot allò que els envoltava: guarniments, eines, ferrers, fins i tot, les deposicions dels cavalls que apareixien pels carrers eren recollides diligentment.

Avui ELS TRES TOMBS ens recorden vivències passades, vivències que l'Església va continuar del passat pagà.

Els trabucaires comencen la festa, despertant-nos amb les seves tronades. Després de la benedicció de tota mena de animals domèstics, comença la desfilada en homenatge a Sant Antoni Abad, el seu patró, Sant Antoni del porquet per la mainada. Carros carregats tirats per colles de cavalls de càrrega engalanats amb els seus millors guarniments, carrets amb tota mena d’animals de tir, amb canalla i gent gran ben empolainada, fan un recorregut pels carrers del barri. La tradició era fer tres tombs per l’església, però avui s’han adaptat a les circumstàncies vials. Tot això animat en música i pluja de caramels. No hi falten els genets amb els seus cavalls esvelts, dels que no en parlo, perquè són l’expressió d’un luxe que no està pas a l’abast de tothom.

PER TERRES DE CASTELLA

Feia una colla de dies que vivia en aquella petita ciutat, però com que sóc de mena despistada i la ciutat havia crescut d’una manera caòtica, em costava orientar-me. Vaig haver de situar punts concrets per moure-m’hi amb seguretat. El riu, el castell que sobresortia sobre un petit tossal i la col•legiata, van ser els punts que em van servir per conèixer tots els indrets més anomenats i no perdrem pels seus intricats carrerons.

Ciutat d’origen preromà, a més de set-cents metres sobre el nivell de mar, bressol de la història castellana, rica amb interessants museus, esglésies i convents, per on han passat grans figures literàries com: Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu. El paisatge dominat per suaus ondulacions és fonamentalment cerealístic, esquitxat de pinedes amb el sòl sorrenc, per on és fàcil poder contemplar el vol de grans aus rapinyaires, cigonyes i, si la sort t’acompanya, alguna de les escasses avitardes que viuen en aquest entorn.

TRENCAMENT

fotografia: D.Cerdanya





Al temps que els crisantems començaven a florir, la tardor que vaig complir deu anys, vaig anar-me`n d’aquella casa. Sense ser massa conscient de les causes adverses que me’n allunyaven, el meu esguard sol acariciava tot allò que durant uns anys m’havia fet feliç. Deia adéu als plàtans que ombrejaven l’era on passaven llargues estones al temps de la calor. Al jardí que, a peu de porta, cuidaven la meva germana i jo amb devoció. Al bosc on a finals d’hivern els violers estenien la seva catifa de color. I, el més dolorós: dir adéu aquell companys de jocs, el Valent, el gos manyac de pèl negre i sedós, que mai més tornaria a veure.

CONFRONTANT DEESSES I FLORS

Neix Afrodita
en escumes marines.

No pas la rosa,

que ix cerclada d'espines
i de les flors és reina

TEMPESTA D'ESTIU

Tempesta d'estiu sobre Irati
Fotografia D. Cerdanya



Aquell amor platònic va néixer amb un gran desassossec. Un diumenge en sortir de missa, com que combregàvem en dejú, per fer-me passar la gana vaig entrar al forn de davant de l’església a comprar-me un llonguet. El dependent que em va atendre va pertorbar el meu món interior, no me’l podia treure del cap. Des d’aquell dia quan la mare m’envia a buscar el pa, malgrat saber el sermó que m’esperava quan tornaria a casa, anava corren com una daina a aquell forn llunyà, per poder-lo veure. Mai ens vam dir més que aquestes paraules:

- Què vols?
- Una barra de mig.

Aquest desfici es va esvair com s’esvaeix una tempesta d’estiu. I, encara que vaig seguir molts temps ignorant els canvis propis de l’adolescència, quelcom dins meu havia canviat.

MIRANT ENRERA

fotografia: D.Cerdanya


Els records que tinc dels avis són tots emmanllevats ja que vam morir abans que jo pogués guardar-ne record. Tot el que en sé m’ho han explicat els pares.

Tots els meus avantpassat són de Montesquiu, per aquesta raó els terrenys que cultivem pertanyen a la jurisdicció de la Baronia de Vallbona. A vegades quan al pare va al monestir amb el carro carregat, amb portadores de raïms, sacs de blat, d’olives, d’ametlles, jo l’acompanyo. La plaça on el pare descarrega està rodejada de cases on treballen, ferrers, fusters, terrissaires, boters, picapedres. Mentre el pare descarrega jo faig un tom per la plaça. M’agrada contemplar com fa espurnejar les pedres el picapedrer amb el mall, com dona forma a les gerres el terrisser, com fa anar la manxa un vailet, que no és pas més gran que jo, a cal ferrer. Però el que més m’agrada és contemplar com ferren els cavalls. Quan ferren els cavalls, potser perquè els hi fan mal, a vegades tiren guitzes, aleshores sempre hi ha qui m’escridassa: “ mossa, fuig d’aquí que encara prendràs mal!” Quan el pare ha descarregat tornem cap a casa.

Si bé em manquen records personal dels avis, de l’àvia materna me n’ha quedat un record material preciós. L’àvia, que es deia Josefa, quan tenia nou anys, una vídua benestant del poble se la va emportar amb ella al monestir com a minyona. L’àvia, segons explica la mare, era molt eixerida i al monestir va aprendre a brodar la roba d’ús personal de la senyora. Quan l’àvia es va casar va brodar l’aixovar que va aportar al matrimoni. D’aquest aixovar ha quedat a casa un llençol de lli, amb unes inicials precioses. La mare el guarda amb molta cura perquè el pas del temps el va deteriorant.

SANDÀLIES D'ESCUMA

On ens portaran aquestes sandàlies?

A mi ja m’han portat, sense quasi ni buscar-ho, a un resum fet pel IES CENDRASSOS de Figueres. Prou recordo que la Dolors ens va advertir que només llegíssim els dos primers capítols. Però la meva transgressió no invalidarà la feina a fer, ja que cada nova lectura suposa emprendre un camí desconegut, ple d’aventures alienes i personals.

ASSOCIACIONS

il·lustració de Francina Gili



M’he permès fer ús de la pintura de la Francina,en acabar la lectura del Quadern d’Aram, per dues raons: perquè m’agrada i perquè s’assembla molt a la casa que descriu la Maria Àngels Anglada de l’illa de Simi.

Per altra banda, mentre he anat llegit el Quadern d’Aram, on la Maria Àngels Anglada expressa valors, qualitats i sentiments, amb tanta senzillesa, m’he sentit molt a prop de Joan Salvat-Papasseit. És per això que vull acabar aquesta lectura amb aquestes dues estrofes del seu poema.

LA CASA QUE JO VULL.

La casa que jo vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí,
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

ENTRE SERRALADES

L'alzina d'ALFOU
fotografia D.Cerdanya



La vella alzina encimbellada a la serra, sola, arrelada a peu de camí, talaia
de la contrada, guaita l’entorn.

Al Nord, saluda al pare Montseny que la protegeix dels freds del Pirineu.

A Migdia, contempla la plana amb tristesa, perquè cada dia n’hi roben un tros.

A Llevant, es dol que les serralades de marina no li deixin admirar la bellesa de la mar.

A l’Oest, mentre Montserrat és tot en foc, acull feliç els estols d’ocells que s’ajoquen a les seves branques.

QUADERN DE LA SETMANA

Fotografia: D.Cerdanya



Ocell mimètic
arraulit a la branca
com una fulla.




Matiner i tronera, quan l’alba ix ja cerca menjar entre les branques d’arbustos i matolls, i quan el crepúscle enfosqueix el món amb els seus vels negres, ell encara busca insectes per omplir el pap.

És un ocell menut, bellugadis, amb una vistosa condecoració roja al pit que llueix amb molt d’orgull.

Tinc ben identificat el seu cant i sóc feliç quan estic feinejant per la terrassa, en aquestes hores silents del dia, i ell m’acompanya amb el seu piular afamat.

Un plat amb engrunes de pa em permet contemplar-lo a pleret, amagada darrera de la persiana.

Sembla un moixó mansoi, però té una distància de seguretat que mai m’ha permès traspassar.